Es parla molt dels mals del nacionalismes, ja siguin perifèrics com el català o el basc o centralistes com l'espanyol o el francès. Es diu que els nacionalismes són a l'arrel de tots els conflictes del planeta.
Aquest escrit m'ha vingut a la ment a través d'una sèrie de preguntes de l'estil: Què és en el fons el nacionalisme? En quins valors i creences es basa? Quins son els orígens del nacionalisme -i aquí no vull analitzar la historia, les polítiques, democràcies, dictadures, ni el procés de creació dels països o altres organitzacions territorials- vull dir els orígens humans del nacionalisme? No tenim tots quelcom de nacionalistes només pel fet d'estimar un territori, la seva cultura, la seva llengua, la seva gent... d'estimar-els més que els dels veïns? Es dolent sentir se català, espanyol, els dos a la vegada o només un dels dos?
Després d'aquesta bateria caòtica de preguntes aquí ve el fruit del meu anàlisis que espero aporti claredat, sentit comú i que estimuli les vostres pròpies reflexions.
El tribalisme
Des de la prehistòria trobem que els homes vivien en agrupaciones de families que anomenem tribus. Cada tribu desenvolupava els seus codis, els seus llenguatges,els seus rituals, maneres de vestir, de maquillar-se d'adornar-se etc... les tribus es diferenciaven també pels trets físics com ara la talla, el color de pell, la forma del crani etc... Les tribus aportaven als seus membres el grat sentiment de pertinença al grup, d'estar protegits i estimats, el calor humà. L'individu doncs per tal d'aconseguir l'acceptació de la tribu n'adoptava els trets distintius, intentava imitar els membres mes populars i poderosos. Aquests últims, per tal de conservar i augmentar el seu estatus social, accentuaven i promovien els fets diferencials de la tribu i paralelament cultivaven menyspreu, odi i por als que son diferents, als membres de la tribu veïna que sont baixets, de pell més blanca i es pinten la cara de vermell i que si te'ls trobes i vas sol et clavaran una garrotada al cap.
Avui en dia tots som hereus naturals d'aquest tribalisme primitiu del qual podríem resumir-ne les següents conductes:
- Por als que són diferents.
- Sentir se identificat i pròxim als que comparteixen els mateixos trets diferencials que un mateix.
- Tendència a promocionar els trets diferencials així com el menyspreu i odi als que no els comparteixen.
- Voluntat de que el teu grup o "tribu" creixi en nombre, guanyi territori, recursos i força.
Un exemple clar el trobem en les conductes adolescents que adopten i copien els trets diferencials del grup al qual intenten ser acceptats, i un cop en posició de força dins el grup accentuen i fan gala d'aquests trets diferencials i potencien el menyspreu i la burla cap als altres per mantenir la posició, l'admiració i l'estima del amics.
Un cas curiós que mostra com d'arrelada a la nostra natura la por a la diferencia és el de la mare i el fill blancs que entren al metro on es troben amb una dona negra. El fill blanc en veure la dona negra es posà a plorar. La mare blanca s'acostà a la dona negra per excusar-se: és que és el primer cop que veu una persona de color i s'ha espantat. La dona negra riu i contesta: no s'ha de disculpar de res, el meu fill també va plorar el primer cop que va veure un home blanc.
En una escala social més gran trobem que els nacionalismes son fruit del pes del tribalisme primitiu en el curs de la historia de la humanitat. També en resulten, val a dir'ho, el colonialisme, l'imperialisme i els diferents xocs de civilitzacions i tenen molt a veure en els fenòmens del racisme i la xenofòbia.
I del pes dels tribalismes en el nacionalisme en parlarem en el següent capítol posant com exemples les "tribus" dels espanyols i dels catalans. No us el perdeu.
dijous, 8 d’octubre del 2009
dimarts, 6 d’octubre del 2009
La meva utopia: Catalunya i Espanya fan l'amor
Se me’n fot si el el títol us sona massa hippy, cursi o repipi, si el trobeu xocant, escandalós, agressiu o impossible. L’exercici que he fet en aquest primer capítol del blog ha estat precisament el d’apartar de la meva ment qualsevol prejudici, qualsevol preconcebut, apartar qualsevol por a ser mal jutjat, mal entès, rebutjat pels meus companys catalans o espanyols, a escoltar el més profund del meu cor, el que em surt de les vísceres i posar’ho per escrit. En aquest blog busco trencar esquemes, començant pels meus, busco veure el món i la realitat de Catalunya i Espanya amb uns nous ulls.
Perquè el cert és que la realitat esta molt lluny de com jo la veia i de com la veuen la gran majoria de ciutadans espanyols i catalans. Vivim en una gran mentida. Vivim tots en la Cova de Plató on estem mirant unes ombres projectades a la paret i no la realitat que produeix aquelles ombres. Veiem les relacions entre catalans i espanyols a través de les creences, prejudicis i pors que des de petits ens han ensenyat, a través dels valors que la societat en ha ensenyat, veiem el mon de la manera en que professors, polítics, pares, mitjans de comunicació i la societat en general ens han inculcat. Cal dir que, evidentment, també ens han ensenyat moltes coses positives, molts valors positius i que no dubto que tinguessin la millor de les intencions. Però des de les seves pròpies pors ens han transmès una serie de creences que ens limiten enormement en tant que persones i en tant que societat.
Aquest és un exercici que requereix molt valor, perquè requereix posar en dubte allò que sempre s’ha cregut que era la realitat i la veritat. Requereix analitzar i reconstruir les vostres creences, els vostres valors, requereix molta integritat. Però en el fons tothom desitgem lliurar-nos de les pors que ens paralitzen i escoltar el nostre cor que reclama bondat i perdo. Us animo a vosaltres lectors a fer el mateix exercici de sinceritat. A mirar aquest país des de milers de quilòmetres de perspectiva, com si fóssiu extraterrestres que observen un petit país i les relacions i maneres de pensar d’espanyols i catalans. El resultat del meu exercici personal és el següent :
Com Martin Luther King, jo també tinc un somni. Somnio en una Catalunya i una Espanya on tothom es respecti i s’estimi, siguin quins siguin els seus orígens, religions, ètnies i llengües sigui quin sigui el passat i les tradicions familiars. Somnio en un país on catalans, madrilenys, andalusos, immigrants magrebins, homes i dones, petits i grans, minusvàlids, religiosos i homosexuals avancin junts, unint esforços, practicant la solidaritat i amb la intenció de aportar el nostre granet per deixar un mon millor a les futures generacions. Somnio en enterrar la rivalitat Catalunya vs Espanya, en saber aprendre les lliçons del passat, d’una terrible guerra civil i que la gent digui : mai més ! Somnio en convertir els odis en amors, somnio en convertir les pors en llibertat. Somnio en un país on del perdo se’n faci una bandera, on les famílies que fa 70 anys foren de bandes contraries es mirin als ulls i es perdonin de tot cor. On de les nostres febleses se’n facin forces. Somnio en convertir la relació Catalunya - Espanya en un exemple de convivència per la resta del món. Que l’actitud de catalans i espanyols sigui admirada a tot el món i serveixi d’exemple per solucionar altres conflictes.
Sé que tots som grans persones en el nostre interior, que si algú fa mal és perquè ell mateix ha sofert. Comprenc i m'apiado dels més radicals i extremistes impregnats d'odi perquè sé que poden canviar i acabar amb el sofriment, l'odi, l'enveja i la por que porten dins per esdevenir exemples de civisme.
El meu somni és aquest, que es crei el cercle virtuós, que tots els ciutadans i els dirigents polítics prenguin consciencia dels errors del passat, de les falses creences i pors que ens ofusquen i de les infinites possibilitats que ens ofereix el futur. A partir dels fonaments adequats, d'un sistema de valors i creences que aparti la por i cregui en l'impossible, els acords politics, canvis i lleis adequats arribaran de manera natural.
Perquè el cert és que la realitat esta molt lluny de com jo la veia i de com la veuen la gran majoria de ciutadans espanyols i catalans. Vivim en una gran mentida. Vivim tots en la Cova de Plató on estem mirant unes ombres projectades a la paret i no la realitat que produeix aquelles ombres. Veiem les relacions entre catalans i espanyols a través de les creences, prejudicis i pors que des de petits ens han ensenyat, a través dels valors que la societat en ha ensenyat, veiem el mon de la manera en que professors, polítics, pares, mitjans de comunicació i la societat en general ens han inculcat. Cal dir que, evidentment, també ens han ensenyat moltes coses positives, molts valors positius i que no dubto que tinguessin la millor de les intencions. Però des de les seves pròpies pors ens han transmès una serie de creences que ens limiten enormement en tant que persones i en tant que societat.
Aquest és un exercici que requereix molt valor, perquè requereix posar en dubte allò que sempre s’ha cregut que era la realitat i la veritat. Requereix analitzar i reconstruir les vostres creences, els vostres valors, requereix molta integritat. Però en el fons tothom desitgem lliurar-nos de les pors que ens paralitzen i escoltar el nostre cor que reclama bondat i perdo. Us animo a vosaltres lectors a fer el mateix exercici de sinceritat. A mirar aquest país des de milers de quilòmetres de perspectiva, com si fóssiu extraterrestres que observen un petit país i les relacions i maneres de pensar d’espanyols i catalans. El resultat del meu exercici personal és el següent :
Com Martin Luther King, jo també tinc un somni. Somnio en una Catalunya i una Espanya on tothom es respecti i s’estimi, siguin quins siguin els seus orígens, religions, ètnies i llengües sigui quin sigui el passat i les tradicions familiars. Somnio en un país on catalans, madrilenys, andalusos, immigrants magrebins, homes i dones, petits i grans, minusvàlids, religiosos i homosexuals avancin junts, unint esforços, practicant la solidaritat i amb la intenció de aportar el nostre granet per deixar un mon millor a les futures generacions. Somnio en enterrar la rivalitat Catalunya vs Espanya, en saber aprendre les lliçons del passat, d’una terrible guerra civil i que la gent digui : mai més ! Somnio en convertir els odis en amors, somnio en convertir les pors en llibertat. Somnio en un país on del perdo se’n faci una bandera, on les famílies que fa 70 anys foren de bandes contraries es mirin als ulls i es perdonin de tot cor. On de les nostres febleses se’n facin forces. Somnio en convertir la relació Catalunya - Espanya en un exemple de convivència per la resta del món. Que l’actitud de catalans i espanyols sigui admirada a tot el món i serveixi d’exemple per solucionar altres conflictes.
Sé que tots som grans persones en el nostre interior, que si algú fa mal és perquè ell mateix ha sofert. Comprenc i m'apiado dels més radicals i extremistes impregnats d'odi perquè sé que poden canviar i acabar amb el sofriment, l'odi, l'enveja i la por que porten dins per esdevenir exemples de civisme.
El meu somni és aquest, que es crei el cercle virtuós, que tots els ciutadans i els dirigents polítics prenguin consciencia dels errors del passat, de les falses creences i pors que ens ofusquen i de les infinites possibilitats que ens ofereix el futur. A partir dels fonaments adequats, d'un sistema de valors i creences que aparti la por i cregui en l'impossible, els acords politics, canvis i lleis adequats arribaran de manera natural.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)